1937

Dolor de terra / Virginia Comas i Capilla

Era una nit d’estiu de principi del mes de juliol del 1936, quant Maria la meva besàvia va sortir al galliner, perquè el gall no parava de cantar,el va fer callar i llavores va aixecar el cap i va mirar el cel, va quedar sense paraules.

  • Quim, vine, corre ….- li va cridar al meu besavi

Quim va sortir espantat corre’ns cap al pati posterior de la casa.

  • Que passa Maria ?

Maria, va assenyalar amb el dit cap el cel, llavores tots dos van estar mirant bocaparats sense parlar entre ells.

Mentres tant, la meva avia que tenia en aquell moment tenia uns 17 anys, estava plantada en el marc de la porta, mirant el cel també.

El que van veuran, era una cosa molt estranya, era una nit d’estiu plena d’estels però que en aquell cas, estaven dividides en dos grups, un davant de l’altre. De cop i volta les estels es van tornar boges , s’atacaven les unes a les altres i les mortes desapareixien.

Al acabar de veure aquest “espectacle”, tots tres morts de por i encuriosits per lo que havien vist, no van parlar d’allò mai. Al poc temps de passar aquest fet, va esclatar la guerra civil a Espanya.

Com en totes les guerres, l’odi acumulat durant molts anys, va sortir a vora de la pell. Aquella tensió freda que es respirava dintre de Castelló d’Empúries va esclata amb el fet en que un dia de finals de setembre un noi del poble que va anar a casa del terratinent a cobrar la mesada d’aquella setmana treballada de sol a sol en les seves terres, no va cobrar.

Aquell noi que sincerament, no se qui era, va fer esclatar la bombolla d’odi que durant molts anys va estar creixent entre els homes del poble, aquells que havien patit l’esclavitud del seu poder en un país de misèries.

L’odi es va alimentar dia rere dia, quand tots els homes del poble anaven a la plaça de matinada, perquè en petits camions venien el capatàs a buscar-los per anar a treballar a les terres del terratinent, i ells eren afortunats de tenir un dia de miserable jornal per donar de menjar a les seves famílies. També dir, que no tots els que estaven esperant anaven.

La paga no la rebien el mateix dia i m’enrecordo que la meva avia deia, que el meu besavi tenia que anar al cafè del poble el diumenge al mati, a anar a demanar-li a l’amo, com els dient als senyors, que li paguéssim el sou d’aquella setmana. Tenien que esperar, allà, en el cafè, a que l’amo li pagues, podien estar-se hores fins que li donés la gana de pagar-li, o no.

Anar al cafè representava que el meu besavi es gastes uns diners que a la meva besàvia, els podia aprofitar per anar a comprar un cap de conill i fer un arròs per a 7 persones, per un menjar de diumenge.

I clar, aquell dia que el noi se li va escalfar la sang, va provocar que la metxa de l’odi es prenes en marxa. A la nit un grup d’homes van sortit de casa , tots carregats de pals, i amb un silenci tens, van anar a casa de cada terratinent del poble, els van treure de males formes i en molts casos arrossegats pel carrer, amb cops i lligats de mans i boca, anaven de processió, cap al cementiri.

A la arribada, el cap del grup va cridar.

– Poseu-los en filera, mirar cap a nosaltres.

Aquella nit clara, sense cap núvol, estava il·luminat l’escena. Es podien veure clarament les cares de tots, els que estaven recolzats en la paret del cementiri, la por s’instal·lava en ells, quand de cop un dels justiciers, va cridar.

  • Apuntin les armes – amb un crit que encara ressona en la freda nit

A veure les armes, aquells terratinents amb els ulls oberts, amb uns crits muts, demanaven clemència, però la sang calenta, va provocar els primers trets. Van caure al terra tots de cop, alguns a sobre dels altres, i un riu de sang començava a brollar per sota dels cadàvers.

Aquells homes, alguns amb la cara blanca per haver contemplat aquelles maleficioses imatges, altres contents amb l’orgull d’haver resolt la seva venjança, van anar marxat poc a poc a casa seva. Deixant enrere uns cadàvers d’homes que havien abusat del seu poder, a l’espera del naixement del dia, perquè les seves famílies els enterressin dintre del cementiri.

Estaven a principi de la guerra i la venjança va començar. El poble es va dividir entre els blancs i els negres. La família de la meva avia eren dels blancs i no es podien juntar-se amb els negres. Hi havia el ball de la festa major , amb dues orquestres, en dos llocs diferents, no podien enamorar-se uns dels altres, no podien compartir res. S’havia creat un mur imaginari entre les famílies de Castelló d’Empúries. Un mur que trencava la bona coherència, només afegia més llenya a l’odi creat de ser diferents o semblar que ho eren.

La meva avia tenia 4 germans, 3 nois i una noia.

El germà gran Quimet, tenia per aquell llavores uns 20 anys i la guerra el va cridar. Va tenir que marxar al hivern del 1937,amb el bàndol dels rojos o republicans (que més dona, tots son iguals, no tenia cap ideologia, només 20 any). La seva mare va quedar molt tocada de com anaven les coses, venjances, divisió en el poble, odis, i encara no hi havia començat lo pitjor.

Cap a la primavera del ’37, a final del curs un dia el mestre de l’altre germà Joan, van cridar al seu paret. El pobre home, que tenia més estudis que la seva dona, al menys sabia llegir i escriure, va anar una tarda a parlar amb el mestre.

  • Bona tarda Sr Quim– li va dir, a veure’l

  • Bona tarda, tingui vostè – li va respondre

  • Segui, sis plau, li he fet cridar, perquè volia parlar del seu fill Joan.

Quim es va asseure en aquella cadira de fusta mig rosegada pel cor, dintre d’aquella classe atrotinada.

  • Vostè dirà – amb la gorra entre les mans, li va contestar en Quim

  • Miri, el seu fill Joan, es un molt bon estudiant, i crec que serviria per poder fer una carrera – Aquelles paraules, van fer que en Quim es quedes uns minuts sense poder dir res.

  • Una carrera ? – va contestar

  • Si no tenim per menjar la família i el fill gran es en el front – Quim li va dir

  • A prou feines, el puc enviar a l’escola – li va acabar d’explicar.

  • Es una llàstima, perquè seria un bon metge, o mestre – va dir el mestre

  • Si – el va contestar en Quim

  • Però la realitat es la realitat.

Quand va acabar aquell any les classes a l’estiu del ’37, no va tornar mai més a l’escola, va acabar amb 14 anys, va ser un dels germans que va estudiar més temps. Al poc temps el meu besavi li havia trobat una feina a la botiga del poble, va ser el noi dels encàrrecs. Amb els anys va aprendre un ofici de carnisser o va marxar del poble i es va instal·lar a prop de Barcelona on encara existeix la carnisseria que va inaugurar fa més de 50 anys.

La guerra ja començava a passar factura. No hi havia treball, els nois joves marxaven al front i eren dies de fam i gana. El meu besavi no tenia terres pròpies i treballava per algun senyor del poble, i a la verema pel mes de setembre tota la família anava a França. I des de llavors la meva avia va aprendre algunes paraules en francès

La guerra transcorria com una gota d’oli escampada pel tot el territori on el bàndol dels rojos mataven al bàndol dels nacionals i viceversa, es mataven els pares contra els fils, els germans contra els germans. L’odi i la venjança, cada vegada era més gran i s’engreixava per qualssevol cosa.

Els veïns es denunciaven a la policia o l’exèrcit per qualssevol excusa. I un d’aquests casos va ser el meu besavi. 

Una freda nit d’hivern del ’37, van colpejar la porta d’entrada de casa dels meus besavis, es van despertar

  • Quim, desperta, que estan colpejant la porta – va dir Maria

  • Que passa – li va respondre en Quim

Mentre que la meva avia i els seus germans petits es van despertat amb por i plorant.

  • Corre Quim, vesteix-te despresa i ves a veure que passa- li va comentar Maria

En el carrer aquell grup de soldats anaven cridant en la foscor de la nit.

  • Obriu la porta o la tirem a terra.

Als pocs minuts en Quim, va sortir al carrer, amb la sorpresa de veure un grup de soldats armats amb fusells i que li estaven apuntat.

  • Que voleu – li va dir en Quim

El cap d’aquell grup de soldats, li va cridar

  • Acomiada’t de la teva família que vens amb nosaltres – li va dir

En aquell moment va sortir la Maria, tapant-se del fred amb un chal de llana

  • Que volen aquest homes – li va dir la Maria al Quim

  • No se – li va contestar

  • M’han dit que m’acomiadi de vosaltres – va comentar-li sense tenir consciència de lo estava passen en aquell moment.

Llavores un soldat es va acostar al meu besavi, el va agafar de males maneres del braç i se’l va emporta arrossegant els peus, mentre que la Maria, es quedava plorant i cridant voltejada dels nens que van sortir a la porta de casa, a veure com s’emportava el seu marit i pare, per uns soldats a no se que.

En aquell moment, la meva besàvia es va donar conta que mai més veuria en vida al seu marit i quedaria vídua amb 2 nens petits, 2 adolescents i 1 en el front. La guerra la havia matat sense cap tret.

Al carrer de sota de la casa del meu besavi hi havia un camió que s’anava omplint d’homes vells, pobres i famèlics, perquè els joves estaven tots en el front. Tots estaven molt espantats de no saber que passaria amb ells, no van gaudir de demanar on els portava perquè el que ho feia rebia un cop de fusell a la cara. La por estava enclavada en aquell camió.

Desprès de estar més d’una hora en aquella situació d’espera, el camió es posar en marxa, no sabien on anaven, estava tot fosc, i la incertidumbre es va instal·lar amb ells com un nen petit buscant la calor de la seva mare.

El camió havia donat moltes voltes, per confondre on anaven, fins que van arribar al cementiri. Van parar, van baixar els soldats i els van obrir la tanca de fusta posterior del camió.

  • Vinga, baixeu, que no tenim tot el dia – els cridaven

Els uns amb els altres, s’ajudaven a baixar, ja que hi havia molts que eren homes vells.

  • Tots aquí, va correu – els deien, senyalant la paret del cementiri.

Els pobres, anaven agafant-se els uns amb els altres, arrossegant els peus, implorant justícia, però res, la barbaria de la guerra no coneix edats.

Quand els tenien tots en fila davant la tapia del cementiri, el cap dels soldats els va cridar

  • Soldats, en posició de tir –

Llavores va ser quand aquell grup d’homes amb els ulls ben oberts, alguns plorant, altres resant, els més grans fins i tot van arribar-se a pixar-se a sobre de por, es van donar compte que la seva vida acabava en aquell moment.

El meu besavi era un dels, que en aquells moments va recordar la seva vida en un instant, lo feliç que va ser d’haver trobat a la Maria i poder haver format una família, i ara, acabat davant un peloton d’assassins sense cap ideologia política. Ja havien perdut l’honor de ser persones.

Els soldats preparats per seguir les ordres del militar superior amb el fusell en mà i apuntant-los per matar-los, a l’espera de rebre l’ordre en aquelles hores, on el dia comenta a despuntar i el sol sortint tímidament per l’horitzó.

  • Aixequin armes – va cridar el cap del grup de militars

  • Apuntin – va demanar als seus soldats

En aquell mateix moment el temps es va aturar, no feia fred, no era fosc, no hi havia res més que un instant que era la fina línea entre la vida i la mort.

I de cop, un gran riure per part del cap dels militars.

– Baixeu les armes – va demanar el cap al seus soldats

Els soldats sorpresos, van baixar les armes i aquells homes, no donaven crèdit de lo que estaven visquem en aquells moments.

  • Marxeu – va cridar el cap dels soldats

  • Correu, que deu us ha vingut a veure i us ha donar més temps de vida – li van dir

Aquells moments els homes, no sabien que fer, perquè tenien por, de que els matéssim per l’esquema com un animal, però van seguir al primer, que va començar a corre.

Hi havia un escampall d’homes pel poble, cridant, plorant el nom de les dones. I llavores la Maria, va sortir a la porta del carrer com totes les dones que els seus marits van ser arrestats per matar-los. El Quim va aparèixer amb la cara descomposta, tremolant, de por o de fred o de les dues coses. Va entrar a casa, els van abraçar-lo on vam plorat tots plegats, arrepenjat a la seva dona que el va portar al llit on el va acurar com un si estigués en un bressol.

Amb el pas dels dies van assabentar-se de que un veí el va denunciar perquè una branca d’un arbre del pati interior de la casa li molestava a casa seva.

La vida en temps de guerra no tenia cap valor, encara que no estiguessis en el front. Des d’aquell moment el meu besavi no va voler sortir de casa sol, no dormia i va morir en la postguerra d’un atac de cor de tant patir i sense cap ideologia que només voler de donar de menjar a la seva família.

Com les coses no tenen fi, la historia continua amb el Quimet el germà gran que va marxar a la guerra. Dos anys desprès del començament de la mateixa, en una incursió a prop de Castelló d’Empúries, en el peloto on estava ell. Una nit va sortir-se de la fila amb la excusa de que es trobava malament, es va amagar i va estar hores i hores arraulit en la vora de la carretera a l’espera de que ningú el trobés en falta. Quant no va escoltar res dels seus companys i no el van venir a buscar, va començar a caminar per camins i boscos on no es trobes amb ningú fins arribar a casa seva.

Era de nit, perquè va estar dos dies donat voltes a prop del poble, fins que aquella nit, van trucar a la porta de casa. Estaven tots sopant a dintre , quand de cop i volta, van escoltar un cop a la porta. El meu besavi es va quedar blanc, quiet i va sortir el Joan. Va obrir la porta molt poc a poc i va veure un noi amb molt mal aspecte.

  • Joan, sóc en Quimet – li va dir en veu baixa

Llavores els ulls del Joan, van obrir-se com a taronges i va obrir la porta de bat a bat on va entrar corre’ns en Quim. Abans de tancar-la va mirar per tot arreu si algun el va veure i va posar el reforç de fusta darrera de la porta.

La maria quan va veure amb Quimet, es va tirar a sobre, plorant, tocant-lo, mirant, no es creia que podia esta veient el seu fill desprès de dos anys en el front i no saber res d’ell.

Van seure tots plegats en la taula i en Quimet, va explicar la seva experiència de que no creia en aquesta guerra d’horror i que va desertat.

Durant un temps va estar amagat a casa i una nit fosca, va marxar cap a França on tenia un contacte que el va passar la frontera. Al poc temps va acabar la nostra guerra i va començar la II Guerra Mundial.

En Quimet en un poble a prop de la frontera de França treballava cuidant vaques, sense cap més identitat, veient que venia una altre guerra, va fugir cap a Barcelona. Una Barcelona caòtica, famèlica i destruïda, era el millor refugi per viure tota la seva resta de la vida.

Desprès de totes aquestes vivències, la meva besàvia va perdre el judici, on va acabar cridant tot l’odi que porta a dins durant tots aquells anys, que li va provocar aquella guerra civil. Dintre d’una casa de malalties, com es deia en aquell temps als centres de Psiquiatria.

A casa aquesta historia esta molt present, encara que la meva avia Quimeta fa molts anys que no hi es amb nosaltres. Ho recordem per medi d’un plat d’alpaca que li van donar al Quimet en el front per menjar el ranxo. Es un element en el qual ens indica que gaudim de la vida a cada instant, ja que pot trencar-se en qualssevol moment, i no hi ha marxa enrere.

 ——

Autor: Virginia Comas i Capilla
Enlace a la biblioteca de la páginas web oficial de HISTORIASVERDADERAS:
http://www.mp2013.fr/histoiresvraies/bibliotheque/dolor-de-terra/
Lugar y fecha de subida: 21.12.11- Barcelona

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>