CAL

Cala Figuera /

Era un dia de sol esclatant. Havia arribat a l’illa cap a les sis de la tarda, a s’horabaixa, que diuen a les Balears. Què em va passar en el moment de sentir parlar el dialecte mallorquí que jo tant havia estimat? Fou a partir de sons ben precisos que petits records viscuts fa molt temps m’envairen el cos, recordant-me allò que havia estat durant temps el centre de la meva existència. Des de la petita terrassa de l’habitació de l’hotel de Palma, els ulls rossolaren per les teulades que baixen poc a poc fins a l’església de Sant Francesc, on reposen les restes de Ramn Llull, el gran escriptor català nascut a l’illa vers el 1232. L’endemà al matí veuria la seva estàtua, amb un llibre obert a la mà, un llibre obert a l’espai immens de la mar, i em recordaría que a la seva época va estar sotmès a la incomprensió i a l’hostilitat.


Recordo bé que abans de veure la seva figura foren els versos escrits damunt la pedra allò que va cridar la meva atenció. Com si algunes marques llenguatgeres estessin inscrites a dins meu d’anys ençà. Quatre lletres ressorgiren amb força del conjunt: port. Fou aleshores que em vaig sentir una mica inquieta, sense saber-ne la raó. De sobte, un nom m’arrastrà cap a un petit port, no gaire lluny de Palma, “Cala Figuera”. La carretera feia baixada. A mesura que caminava, les passes s’acceleraven a ritme del cor. L’entrada del mar en aquella mena de carrer llarg que constituïa el port arribava fins a trucar a la porta de les petites cases que hi havia a cada costat. Esparses barques de pesca es balancejaven dolçament en l’aigua d’aquella tarda. Em vaig asseure en una petita taula amb estovalles blanques que hi havia just a tocar del mar, esperant que vingués algú a prendre la comanda. Va ser en aquell moment que la meva mirada va trobar la de l’home que hi havia davant la porta del restaurant. Fumava, tranquil, tot recolzant el cos en un costat de paret.

Amb una milèssima de segon em vaig tenir prou per reaccionar. La seva alçada i la seva cara de mètec eren encara en un petit racó de la meva pell. De cop, vaig sentir la seva veu. De tal manera, que bells records darrere seu s’anaven enfilant.
Havia nascut a Cuba. Ens havíem conegut fa anys en un encontre molt interessant que, amb el títol “El futur sociopolític a Cuba” es va desenrotllar durant tres dies a Palma. Vam parlar molt, també vam discutir. I poc a poc, el silenci va venir a ajudar-nos, a apaivagar-nos. Després, ens vam estimar. Quan feia dos anys que vivíem junts ens vam separar. I ara érem aquí, un al costat de l’altre, en un petit angle del món en forma de port, el més petit de la Mediterrània. I tan salvatge i bell com ho devia ser a l’alba del temps. Quatre boies il.luminades eren els únics rastres del món d’avui.

Acabava de saber que vivía al port, on havia comprat el petit restaurant on estàvem asseguts. Així, que sempre havia viscut a l’illa, des que de petit hi havia vingut a viure amb els seus avis. Què feia? S’havia casat? Hi havia tantes coses que em venien de preguntar-li! No obstant, el que vaig arribar a balbocejar foren uns mots, una frase que li havia dit una vegada: Avec toi, j’avais trouvé ma voie, retrouvé ma voix. Vaig llegir el plat que hi havia anunciat a la porta: escarxofes amb paté. Tot menjant, no sabia pas què era allò que produïa aquell benestar que experimentava. Si eren les carxofes o el paté, o bé el pa de l’illa que ado.

——

Autor: Maria Dolors Camos
Enlace a la biblioteca de la páginas web oficial de HISTORIASVERDADERAS:
http://www.mp2013.fr/histoiresvraies/bibliotheque/cala-figuera/
Lugar y fecha de subida: 23.12.11 – Barcelona

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>