REAL

Una història real / Núria Marquès Vidal

Barcelona, 1961

Com que quan era petita pronunciava malament alguns sons,els meus pares van posar-me una professora per ajudar-me a corregir aquelles dificultats. La professora era la directora de l’escola de sords-muts i s’avenia a venir a casa els dissabtes al migdia. Les classes m’agradaven força, Donya Pilar imposava una mica, però jo jugava en camp propi i les sessions em passaven volant. Un dia, però, va dir que volia enregistrar-me la veu per a poder anar comprovant els meus avenços. Erem a l’inici dels anys seixanta i com que a casa no teníem magnetòfon es veu que van decidir que aniria a l’escola de sords muts on disposaven de l’aparell necessari.

Una tarda la mama i jo vam agafar el tramvía. Apenes hi havia ningú i vam seure al costat de la finestra. Aleshores em va dir que m’hi fixés molt perquè hauria de tornar sola. La meva germana havia agafat febre i no volia estar fora tanta estona. Jo tenia sis anys i mig i mai havia anat sola més enllà dels quatre carrers que envoltaven casa meva. Em va donar una pesseta per a poder tornar amb tranvía (tot just tres parades), em va dir que fes bondat i que sobretot vigilés molt en creuar el carrer.

El despatx de Donya Pilar em va imposar. Recordo que les cortines eren de vellut i els mobles pesants i foscos. Em sentia intimidada per l’ambient. Apretava ben fort la pesseta dins del palmell i anava fent el que la professora em deia. Vaig haver de dir i repetir una caterva de frases plenes de les lletres que no em sortien, però el pitjor va venir després quan vaig haver d’escoltar la gravació. Sabia que era jo, però sentia la veu d’una nena completament desconeguda que no m’agradava gens i que parlava molt malament!

Quan finalment vaig sortir d’aquella sessió, tan diferent de les que feia a casa envoltada pels meus llibres i joguines, em vaig trobar en un paisatge inesperat. El carrer semblava un altre. Començava a fer-se fosc i els fanals de gas, que acabaven de ser encesos, feien una llum incerta i tremolosa. Ni rastre del sol que una estona abans feia del carrer un lloc bonic i alegre. Va arribar el tranvia i hi vaig pujar. Allí també em vaig trobar amb un panorama desconegut.

Anava ple de gom a gom i de seguida vaig quedar engolida per un munt de cames i sabates. Duia la pesseta ben estreta a la mà, però no sabia a qui l’hi havia de donar. Impossible endevinar-ho! Ningú va reparar en la meva presència i de mica en mica vaig anar-me fent pas entre aquella multitud i atansant-me cap on suposava que seria la sortida. Quan es van obrir les portes i vaig veure l’aparador de Can Foix, la pastisseria d’aprop de casa, em vaig sentir salvada. M’amoïnava, però, la pesseta que encara duia ben apretada a lamà. Era el testimoni que m’acusava de no haver-me sabut espavilar.

La solució se’m va presentar en forma de claveguera. El forat que hi havia al cantell de la vorera m’oferia la seva discreta complicitat. Vaig llençar-hi la moneda i… Santes Pasqües! Només em faltava fregar-me el palmell per a ferne desaparèixer el senyal.

——

Autor: Núria Marquès Vidal
Enlace en la biblioteca de la página web oficial de HISTORIAS VERDADERAS: 
http://www.mp2013.fr/histoiresvraies/bibliotheque/una-historia-real-catalan/
Fecha y lugar de subida:  24.01.12- Barcelona


Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>